NOVA ADREÇA

Podeu continuar llegint el nostre blog en:

http://lavalldegallinerainfo.blogspot.com.es/

Gràcies

EL DIA DE L'AIXAVEGÓ

Una de les tradicions més singulars de La Vall de Gallinera era EL DIA DE L’AIXAVEGÓ. 

L'aixavegó és una xarxa de cordeta d'espart que servia per a traginar palla o objectes amb bastant volum .

Segons hem escoltat d’algunes algunes persones majors, se celebrava els darrers díes de carnaval, possiblement el dimarts. Eixe dia estava prohibit treballar i s’organitzaven quadrilles de gent jove que anaven a buscar pel terme els qui gosaven agafar l’aixà. Amotinaven al personatge en questió i si no volia deixar de treballar a bones o a males acabava dintre de l’aixavegó i entre tots el portaven al poble on li tocava pagar la garilla o la xocolatà.

Els qui gosaven treballar paraven dins de l'aixavegó.

En aquella època no se celebraven les carnestoltes per estar prohibides pel “règim” però com que la gent sí tenia gana de festa aprofitaven aquesta tradició per a lliurar-se per un día del dur treball al camp i fer la festa. Ens consta que també se celebrava a Planes on va donar orige a l‘actual “Festa dels Quintos”

Un dels últims personatges de quí tenim constància que agafaren amb l’aixavegó va ser el Tio Argimiro d’Alpatró allà pels anys 50. Se’l emportaren a Benisili i, com també era obligat, va haver de pagar la garrilleta per a tothom. 

Alineació 2012

EXCURSIÓ A LA LLACUNA

Diumenge pel matí, una colla de valents ens vam trobar a Benirrama, convocats pels amics Juanjo i Vicent, disposats a plantar cara al fred i iniciar l'excursió programada a La Llacuna, la ruta número 6 del llibre. Vam iniciar la pujada amb bona gana i bon sol fins arribar als corrals del Peó on vam trencar l'alé per desdijunar i la bona sort que vam poder vore les dos àguiles volant damunt nostre.

Corral del Peó

Amb els amics i clients de El castellot

Pel camí ens vam trobar construccions en pedra seca, tolls d'aigua congelats, la cisterna, els corrals i tres dels cinc òbits que hi havien fa un temps, sembla que l'expoli arriba a tots els llocs.

Òbit

Quan vam arribar a La Llacuna també ens la vam trobar... congelada! La veritat és que era un dia gèlid que feia molt de fred, el cel va començar a cobrir-se de núvols, o com diuen a la Vall: "s'ha fet un lliset de neu"... i tant!

La Llacuna

La cisterna de La Llacuna

Vam iniciar el camí de tornada i altra vegada en el cim, vam observar com un gran núvol descarregava aigua a la Serra Mariola. Mentre caminavem, vam poder disfrutar del paisatge: Mallorca, Eivissa i la majestuosa Serrella tota nevada assomant darrere de La Foradà.

Ja quasi en Benirrama vam notar les primeres gotes d'aigua, de pressa, de pressa, baixem la Costera dels Cocons de cara a Benirrama

Panoràmica de La Vall de Gallinera, al fons la Serrella.

Benirrama

Safareig de Benirrama

En arribar a Benirrama ens vam refugiar ràpidament als cotxes perquè la pluja ja la tenien damunt i en arribar a Alpatró la nevà era espectacular.

El Castellot d'Alpatró

Ens va donar el temps justet per arribar a El Castellot... i eixò si, una vegada amb la taula parà i el foc encés... varem disfrutar de la bona taula i la bona conversa entre amics, cansats però contents. Ja pot nevar!

22 SEGONS DE PAU

Avuí, 30 de gener, dia de la Pau i la NO-Violència vos regalem 22 segons de pau desde el Barranc d'Alpatró, als peus de El Castellot. Que s'ho disfruteu.

PAELLA DE MIQUES

Allà pels anys 60, l’etnògraf Francisco G. Seijo, va fer un treball de recollida d’informació gastronòmica per tota la província d’Alacant. En aquell treball trobem aquesta recepta recollida a Benirrama que transcrivim literalment:

“PAELLA DE MIQUES”

Ingredientes:

Bacalao o tocino

Cebolla

Pan remojado

Aceite

Pimentón

Sal

Forma de prepararla:

Se pone una paella al fuego con aceite. Se sofríe la cebolla y el bacalao, sal y pebre-roig.

El pan, remojado en agua, se escurre y se agrega a la paella.

Se deja que fría todo muy bien, removiendo con un cucharón de madera ¡y a menjar!

Se hace para aprovechar los mendrugos. Sirve como almuerzo o comida y es típico del valle.

Així d’una ullada sembla d’allò més senzill, però no és així, costa una miqueta de fer.

Us expliquem la recepta pas per pas:

Com sempre diem, a la nostra cuina tot comença amb un “rallet d’oli”:

Després sofregim la ceba fins que estiga tova:

El pas seguen serà daurar el bacallar, que haurem dessalat prèviament posat-lo a remull en aigua un mínim de 12 hores:

Quan ja estiga al nostre gust, el reservem i donem una volteta ràpida al pebre-roig amb molta cura per a que no es creme ja que ens donaria al guisat un gust amarg:

En aquest punt, aboquem el pa arremullat amb cura de que estiga ben escorregut. És convenient fer les miques amb pa de qualitat, que estiga assaonat i dur:

En donar-li unes voltetes vorem que comença a fer-se una pasterada i el pà adquireix una textura blaneta. Haurem de treballar-ho amb paciència voltejant la massa quan notem que s’apega al cul de la paella. 

En aquest moment no hem de desesperar, ja que necessitarem almenys 40 minuts per a treballar adecuadament el pa fins aconseguir les “miques” soltes i dauradetes per tot, com es veu a la imatge:

Finalment, incorporem els trocets de bacallar i donem unes voltetes:

Escudellem en plats o si volem, mengem directament a la paella:

Mare meua, que bó estava... segur que és pecat!

Les miques es guisaven habitualment al llarg i ample del nostre territori, era menjar de pastors i de famílies humils ja que és una forma d'aprofitar el pa dur. Es pot substituir el bacallar amb qualsevol cosa que tingam al rebost: “frito”, trocets de costelleta o magre, llonganisses, xoriços, cansalà entreverà, pebreres fregides... També era costum en alguns llocs acompanyar les miques amb un singlotet de raïm.

Si voleu tastar-les, només heu de dir-ho... eixò está fet! 

EXCURSIÓ A LA SAFOR

La Unió Cultural d'Amics de La Vall de Gallinera ens conviden novament a eixir

d'excursió al Cim de La Safor.

Quina energía tenen aquesta gent!

En aquest secció del nostre blog podreu vore la panoràmica que es veu des d'allà dalt.

Animeu-vos perquè vos assegurem que val la pena l'esforç.

FELIÇ ANY NOU!

Que bó seria començar l'any amb un bon penjoll de cireres...

per somniar que no quede!

Us desitgem un bon any nou a tots i totes

Joanjo i Sílvia

BONES FESTES

Enguany vos felicitem les festes amb una nadaleta, curta però boniqueta, que es canta a La Vall. Intentarem posar la música per escrit amb l'ajuda dels nostres amics de la Rondalla de Baladre ja que no tenim partitura.

Salut i força al canut!*

*No penseu malament, la frase "força al canut" vé d'antic, de quan les perretes es guardaven en un "canut de canya" al sí. Així és que si no vos ha tocat la loteria vos tornem a desitjar: salut i força al canut, i si vos ha tocat... també!

ESPALLUCAR

ESPALLUCAR o ESPIGOLAR: Fet de arreplegar allò que queda d'una collita i ja no fa profit a l'amo. Per exempe: una vegada segat el blat al bancal anaven les persones que tenien el permís per poder "espallucar" de terra els sobrants. A La Vall de Gallinera es diu "Espallucar" i fa referència a diferents collites: atmeles, olives, blat, garrofes. Mentre que a altres llocs també es diu "Espigolar" i es refereix a recollir les espigues de blat després de la sega i també a altres collites. Normalment espallucaven o espigolaven les persones més pobres i a França, només les dones. Mireu aquest bonic documental:

Si voleu conèixer altres paraules com "axermar, "eixem" o "llecor" punxeu ací

LES OLIVERES "NEVADES"

Fa un vent de por.
Hi ha alerta taronja i qui no haja plegat ja les olives... no omplirà el cetrill!

Si estàs al poble, quan fa vent és quan menys ve de gust anar pel carrer: busquem l'escalforeta de casa perquè tenim la sensació de que alguna teula volandera ens pot caure d'un moment a altre damunt del cap.

És una sensació de desassossec i inquietud.

Ara mateix, a Cocentaina, acabe d'escoltar la sirena d'un ambulància i els alumnes de l'escola que pujaven pel passeig anaven cridant perquè s'envolaven, literalment, i eixò que anaven arrimats a les parets i els mestres amb cent ulls vigilant de tornar-los a tots sans i estalvis. Algunes persones han eixit als balcons en escoltar els crits.

Però no per a tots és dolent, quan bufa fort el vent les oliveres curiosament aprofiten per a girar les seues fulles cap per amunt i com solem dir "es fan blanques" o "nevades". Sembla que açò es produeix perquè l'arbre aprofita per desferse'n dels fongs que de vegades viuen a la part de baix de les fulles. També diuen que el vent és molt bó per als cirers perquè els ajuda a tombar les fulles i al quedarse pelats ja s'adormen començant així el repòs hivernal i també perquè amb el vent, els fongs que tenen en l'escorfa de les branques s'assequen i moren, sanejant així l'arbre de cara a l'hivern, ja sols falta que vinga el fred. 

Així és que... que bufe el vent!

EXCURSIÓ A LA FONT DEL LLIMENER

Vora 50 persones ens va trobar a la plaça d’Alpatró el diumenge pel matí i ni la negror dels núvols ni les quatre gotes que van caure ens van fer desistir de mamprendre aquesta excursió que amb tanta cura ens havien preparat Juanjo Ortolá i Vicent Morera. 

Alpatró, i al fons, La foradà

Baixada per a creuar el Riu Gallinera

La primera part, la pujada a la font, ens va passar com si res perquè vam tindre temps de vore les misteriores creus dels allisars, els impresionants marges de pedra seca del Tio Pinero, el forn de calç... i finalmente el bonic alcavó d’on brolla la Font del Llimener. 

Els marges de pedra seca del Tio Pinero fan fins 5m d'alt

Després de trencar l’alé amb un bon esmorçaret on cadascú va oferir el que tenia (la bota del vi, olives trencades, penques en aigua-sal, vitets, xocolate…) ens vam desviar uns metres del camí per vore un antic “cup” tallat a la roca. Sembla que es feia servir per xafar raïm.

El "cup" per xafar raïm

Ja de tornada baixant per la costera del “rellamp” que serpenteja fins arribar a Benissili vam tindre ocasió de gaudir de valent amb el paisatge multicolor que ens ofereix la Vall en tardor i més encara després de la pluja.

Inici de la "Costera del rellamp"

Benissili, amb la seua era i la "Penya dels Llombos" al fons

 Si voleu conèixer amb més detall la ruta la trobareu ben detallada al llibre “Per camins de moriscos i mallorquins”.

Figueres, marge de pedra seca, penques "del nuguet" i cirers

EL BARRANC DE L'ENCANTÀ

La Vall de Gallinera és una de les zones amb més pluja del nostre país. Sense anar més lluny, la setmana passada ens va deixar més de 400 litres per metre quadrat. Però la recompensa arribarà: bona saó per als cultius, vore brollar rius i fonts i aquesta imatge del Barranc de l'Encantà que parla per sí mateix...

Barranc de l'Encantà 1/12/2011

Premi Miquelet d'Honor al Centre d'Estudis Contestans

Aquest merescut premi s'atorgat al CEC en reconeixement a la seua activitat en la investigació de l'art prehistòric. Cal recordar que membres del Centre d'Estudis Contestans van ser els descobridors l'any 1977 de les pintures rupestres naturalistes de Benirrama en La Vall de Gallinera. Aquest important conjunt va patir un robatori l'any 1993.

Pintures de Benirrama. Arquer

Robatori de les pintures

Pintures de Benirrama. Dona amb Cistella

LA FONT DE L'ORENGA

Pam dalt, pam baix... a mig kilòmetre d'Alpatró, passant per la penya d'En Bernat a la part umbría de la Foradà, brolla la Font de l'Orenga. Aquesta fontenta xorra tot l'any i naix d'un xicotet alcavó. És una font boniqueta amb un caminet, una sèquia i un bací. També destaca el seu marge de pedra seca que va fer el Tio Jose Maria, de malnom "El Pinero" i el seu treball li degue costar, perquè al marge hi ha pedres de gran tamany. Tots aquests elements fan d'aquesta font un lloc entranyable per a la gent de la Vall, però pot ser el més curiós d'aquest lloc és la resta de tronc d'anuer que podreu vore damunt de la bassa i que donà peu a la rondalla que ara vos contem...

L'ANOUER DE LA FONT DE L'ORENGA

Això fa més de cent anys, en un lloc molt prop del poble d'Alpatró, hi havia un molí. Allí vivien dos germans que, segons la gent del poble, tenien molt mala reputació. Els dos germans aprofitaven les fosques nits sense lluna per a furtar el blat dels bancals i així el portaven al molí i feien farina per a ells. El temps passava i passava, arribant el moment en el que els germans es van fer vells i van morir. Quant van pujar al cel Sant Pere els esperava i, com a tots, els va jutjar diguent-los:

-Com heu segut lladres i roïns tota la vida, ara vos condemne a tornar a la terra i com a càstig fareu tot el contrari i repartireu la farina a tots aquells llauradors a qui els la vau furtar.

Els dos germans van obeir el que els havia manat Sant Pere i van tornar a la terra en forma de fantasmes per a recompensar tot el mal que havien fet: durant la nit, mentre tots dormien, es dedicaven a moldre el blat i després se'n anaven a repartir la farina de casa en casa fins la matinada. 

Els germans van passar anys i anys fent el mateix fins una vegada en que a un vell pastoret, que venia de tancar les ovelles al corral de la "covà tapà", se li va fer de nit baixant pel camí de les voltes i quan passava per davant del molí va escoltar un fort soroll de ferros i cadenes i va fugir espantat. Quan va arribar al poble d'Alpatró ho va contar a tots els veïns que es van quedar molt preucupats. Al dia seguent el carnisser del poble, un home dauat, gran i fort, que a més era molt valent agafà una coixinera i la va omplir amb un rastre de botifarres i un altre de llonganisses i se'n va anar a passar la nit al costat del vell molí.
Només arribar va encendre un bon foc i va escampar la brasilà per començar a torrar l'embotit per a sopar i després de tirar-se una manta damunt es va ajocar a dormir. A mitja nit es va despertar esperitat del soroll de ferros i cadenes... va fugir cap a casa però com ja hem dit que era molt valent, a mitat camí se'n va tornar tot decidit al molí. El primer que va vore va ser els dos fantasmes que també es van asustar en vore el carnisser tot acalorat. Van passar uns moments dubtosos però pronte es van posar a xarrar i els dos germans van aclarir la situació contan-li el que havia passat al carnisser. Aquest es va dir que si contaven la història a la gent del poble ningú s'ho creuria i els germans van respondre:
-Per a que tot el poble ens crega girarem eixe arbre del revés -assenyalant un gran anouer que tenien al costat- les arrels cap amunt i el cop amb totes les seues fulles i anous, baix terra. I per a més gràcia farem brollar una font per a regar l'arbre que es dirà "La Font de l'Orenga".
A la matinada el carnisser se'n va tornar a Alpatró i al mig de la plaça va començar a contar la història dels gemans, quedant-se tots bocabadats.
Durant un temps el carnisser va anar a visitar els germans i també els va ajudar a moldre la farina i repartir-la casa per casa, cosa que van agrair molt els germans, i va arribar un moment en que els germans ja havien cumplit el càstig que Sant Pere els havia manat. El Sant, convençut de la feina feta, els va perdonar i els va obrir les portes del cel i així els dos germans van poder descansar per a sempre.
I conte contat.... ja s'acabat.


Les rondalles son fruit de la fantasia popular i varien al llarg dels anys en funció de qui les conta i de qui les escolta però els escenaris on ocorren les històries son ben reals: la "cova tapà", el camí de les voltes i el famós anouer, que com hem dit abans encara resta a la bassa de la Font de l'Orenga i que va ser tallat allà pels anys 90.

El que queda de l'Anouer a la bassa de la Font de l'Orenga

Aquesta rondalla ens la ha contat el nostre amic Paco, fill de Quico "El Peó" d'Alpatró. Moltes gràcies.